Te'n cantaré més de mil

El Botifarra ja ha tret el seu nou disc, i això, vullgues que no, és motiu d'inmensa alegria.

Què dir del Boti que no s'haja dit? Qualsevol frase pensada, mai podrà abarcar eixe fenòmen amb que l'univers ens ha fet un dels regals més preciosos al poble valencià en concret, i a la humanitat en general.

No exagere, és a dir, no he volgut ser exagerat aposta. Açò és una convicció en lo més fondo de la meua ànima: El Botifarra és una persona escepcional, que canta prodigiosament. La seua manera de ser és sincera, planera, i desperta en qualsevol tipus de públic (bé tot, tot... algú hi haurà que no), una simpatia inmediata, i una predisposició a sentir tot allò que tinga a bé de dir i cantar.

Això, el que podriem anomenar Efecte Botifarra, ho he vist arreu de les nostres terres, i en gent d'edats molt variades.

Però hi ha quelcom més, en l'Efecte Botifarra, que escapa furtivament a esta simple explicació. perquè, senyores i senyors, el Botifarra enamora. Però enamora de veritat.

Quan va ixir el disc "Si em pose a cantar cançons", era un moment d'efervescència de la cultura musical en valencià. Un reviscolament certament primaveral, que ens va fer redescobrir, d'alguna manera, la nostra cultura pròpia. Podiem cantar en la nostra llengua, amb els nostres paràmetres (això més o menys ho sabiem, però va estar bé recordar-ho), i ara amés descobriem que ho podiem fer de les maneres i estils més diversos, que els músics es podien juntar i organitzar-se, que hi havia públic, etc... Com dèia "Si em pose a cantar cançons", va eixir en un bon moment.

Però hi ha una cosa que no explica l'equació bonhomia+bona veu+bon moment, i que pense que és una cosa important, tant important, tan obvia, que no hem pogut vore.

La veu del Botifarra ens convida a retrobar-mos amb una cosa que pensavem perduda, però que només estava dormida. Una certa manera d'entendre, un paràmetres concrets dins l'estètica, que només ens són propis als valencians i valencianes. I no es tracta només de les tècniques vocals, i de melodies ben executades. El Botifarra és l'únic exemple (que jo conega) d'algú que ha seguit la cadena de transmissió oral. Durant quasi 30 anys, este home s'ha passejat les comarques de La Costera i La Vall d'Albaida, gravadora de cassette en mà, parlant amb la gent major, escoltant-los, i donant valor a eixe patrimoni del que eren dipositaris. De fet, retornant-los justament a eixes persones valor que tenien, ni que fóra per un parell d'hores.

Eixe contacte treballat del Botifarra, ens permet ara a nosaltres d'ésser convidats de nou, a una catàbasi cap a les nostres arrels més profundes. Arrels que la majoria de nosaltres ja no coneixiem, però que teniem plenament interioritzades. Allò de l'imaginari col·lectiu adormit, latent. I el Boti ens ho desperta això.

Però és que amés, ho fa cantant, amb la veu, i això, senyores i senyors, és potser, el més important. Perquè és amb la veu que en expresem normalment. És la veu, l'instrument més fi que ens permet de formalitzar els pensaments, emocions i sentiments. I siguent nosaltres un poble que adoleix de mitjans per fer-nos sentir i expresar-mos com els demés pobles veïns fan, vore una expressió tan clara i autèntica, tan profunda i honrada, toca a l'ànima, que voleu que hi fem, toca a l'ànima.

D'això volia parlar, de la importància de la veu del Botifarra, de la importàcia de LA VEU.

Ara només cal que comencem a escoltar de nou als nostres cantaors i cantaores, que siguen coneguts per les seues virtuts, mancances i diferències. Però que siguen escoltats, i que les seues veus ens recorden totes eixes coses que no tenen nom, i que ens fan diferents, alhora que iguals a la resta dels humans.

Moltes gràcies Pep.

Setmana de benvinguda a la UJI

La SEPC (Sindicat d'Estudiants del Païssos Catalans), ens va proposar de fer un concert, en motiu de la setmana de Benvinguda a la Universitat Jaume I, de Castelló. Les premises, d'entrada, a mi em van fer temer el pitjor. Ja anem acumulant alguna experiència non grata, i això fa que se t'eriçen els pelets quan sents segons quines coses.

Estic parlant de les condicions acústiques, no sigueu malpensats: El concert mos proposaven de fer-lo al hall de la Facultat de Ciències Humanes i Socials. Els halls són, per definició, llocs de pas, i per norma amb molta reberveració.

Al final aconseguirem un poc de reforç acústic, i això, vullgues que no et tranquilitza un poc més, així que divendres passat, 25 d'Octubre, férem via cap allà, el Pau (l'amic que ens portà el cotxe en esta ocasió), i jo. Xavi, ja aniria pel seu comte, ja que, eixa vesprada mateixa, per la zona es trobaria. I al l'entrada de la facultat en hi trobarem. Els del cotxe, però pegàrem unes quantes voltes més. El campus del'UJI és ample i verd, i gran. Curiós vore els edificis dedicats a la docència, i un poc més enllà, als màrges del campus, solars (urbanitzats amb els seus carrers i les seues faroles), que fèien de frontera entre el campus i la ciutat.

La gent de la SEPC, ens tirà una maneta en montar. Fou poc, per l'equip de veus anava el teclat i les veus només. Jo havia portat el meu ampli de baix, i és que tindre el teu sistema autònom d'amplificació et dóna tranquilitat, i perquè no, també gustet. Li vaig treure un so redó i greu, que plenava tot l'espai del hall. Per a això toque el baix, per la seua capacitat de plenar espais.

El hall era, com hem dit, un espai de pas, més que res. No és que fóra fred, però tenia cert regust a centre comercial (ja teniem el xascarrillo de la vesprada). I per a sorpresa meua, no tenia gens de reverberació. Cosa que em fou molt grata, ja que amés, entre l'equip de veus i l'ampli de baix, vam aconseguir una sonoritat neta i clara, potent, però no molesta. I això em sorpren, perquè, per a desgràcia nostra, no és la norma que ens acompanya.

Els xics de la SEPC van arreplegar els bancs que estaven arrecerats a les parets, i ens van improvisar una platea, per a que el públic s'hi puguera acomodar.

El començament va ser un poc descoratjador, ja que només estaven els de la SEPC, unes cinc persones. "Ja està, estos estudiants ja mos l'han jugada.." vaig malpensar. I es que de vegades, passa que estes associacions, tenen molt bona voluntat, alguns mitjos, però poc coneixement en quant a la promoció dels actes que realitzen. Vivim en un món que anomenen de la "informació". Ara bé, hi hauria una altra qüestió, i és la de com mouriem i li treuriem profit a eixa informació (que pense que no es tracta sinó de "criteri").

La història, és que a poc a poc, començà a vindre gent, que o bé venia al concert, o bé passava per allí, i allí es va quedar (mas que fóra una estoneta).

Al final ne seriem una vintena llarga. No està mal. No està mal per als nostres paràmetres. No mos queixem. I menys, perquè la gent s'ho va passar molt bé. Veies eixes cares sorpreses, amb els ulls com a taronges, perquè no s'arriben a creure el que ixos dos individus fan. També veies alguna cara avorrida, i sèria (segurament preferiria ballar a ritme d'ska i so de dolçaina), no sé si aguantant per militància. La qüestió és que allí estaven eixes cares, aguantant, sense expresió, però sense parpadejar gens ni mica, badallar, ni apartar la mirada.

Seria falsa modèstia si obviara, que eixe és un dels pocs poders que tinguem, el d'hipnotitzar la gent, com les llums dels pescadors a les sardines. Ara bé, sense voler-los cap mal, ni abusar-ne mai.

Davant de la situació inicial, poca gent, un espai de trànsit, fins a cert punt fred, ens tiràrem a manta al coll, i vam estar solts i alegres, un d'eixos dies, que estàs tan agust que els comentaris entre cançons són poesia esmolada, i engresquen el públic, preparant-lo per a la propera descàrrega sonora.

En definitiva, ens ho vam passar molt bé.

Després estiguérem parlant amb els de la SEPC, i ens comentaren lo dur que és treballar en una universitat aborregada, i algunes batalletes més. Al final sopàrem per ahí, i tornàrem a València, millor que se n'haviem anat.

curs de música valenciana de transmissió oral

Free file hosting from File Den!

ot a la tele

Fa com dos anys anàrem a la tele

a gravar un playback, per al

programa infantil i jovenil Món Bòrik.

Ací tingueu el resultat....

Tarragona 31 d'Octubre

Final de setembre i començament d'octubre

En els dos últims divendres, hem fet, feliçment dos concerts ben distints.

El primer fou el 25 de setembre al Vinilo Bar, que es troba al c/ Manuel Candela 71, per la zona del Cedre. És un bar molt arreglaet, amb vocació rockera, i carta de tapes per a poder sopar. Amés el porta una amiga de l'escola, que feia molt de temps que no veia, la Mar, amb l'emoció que això comporta.

El concert era en motiu de la presentació de SOSTRE, una associació d'arquitectes que es dedica a la col·laboració amb el 3r món. Per una d'eixes coses de la infraestructura, acabàrem tocant en un racó del bar que tenia mala visió. De totes maneres, en una festa d'eixes característiques, la gent sempre parla, i passa un poc de la música, així que ens situàrem en el nostre raconet, sense que ningú ens molestara molt, i vam tocar. Primer però, tocàren el Proyecto Manhattan, un duet (com nosaltres) que facturaven un pop tranquil i malenconiós en anglés, amb acompanyament de guitarra i baix. És xulo això de tocar amb gent que fa coses tan distintes de les nostres. Però com deia, l'ambient tampoc era l'adequat per a la música tranquila i d'escoltar.

Jo vaig tocar un poc nerviós, sobretot, perquè els Proyecto ens deixaren el seu ampli de baix, i allò no m'acabava de sonar bé. Mira que vam pensar d'arreplegar el meu magnífic Gallien-Kruegger de casa, però la memòria és el que té (que de vegades no funciona). Però bé va ser un concert simpàtic, i va haver gent que no ens coneixia que s'ho va passar molt bé.

Per desgràcia el Vinilo no té permís per a fer música i haguérem de tallar, quan ens quedàven una o dues cançonetes de les bones en la recàmera. Però nosaltres som bona gent, i no anem a ficar en perill un bar, per dos cançonetes. Ja ho haviem pensat, i ens vam deixar la caixa de ritmes a casa, per no fer tant de soroll. És una pena que a l'estat espanyol, i a València en croncret, es fiquen tantes trabes per a fer música en directe als bars. Més que una pena és una vergonya. Es poden fer músiques tranquiles que no molesten els veïns, promocionar la cultura, i donar solucions d'ixida a tanta gent que fa música. Un vergonya, xe.

El segon concert, este passat divendres 2 d'octubre, el férem a ma casa, en motiu de l'aniversari de Lídia, la meua companya de pis. Així que en acabar la picaeta, jo no sé quina hora seria, vam començar a tocar. La novetat, que vaig treure la pedalera d'efectes, que em vaig crompar fa un temps, i que encara no he portat de concert. Un monstre, xiquets i xiquetes. Té moltes coses. masses i tot. Tinc pendent d'investigar-la, perquè això és.... no tinc paraules. La veritat és que el tema de la distorsió li para bé als Ovidi Twins, per a què s'anem a enganyar.

El concert, com anava dient, era entre col·legues. Col·legues que ja s'han mamat uns quants concerts nostres, foren dels primers en tindre els disc, i ens han vist crèixer, des que gatejavem en açò de la música. I amb la confiança màxima per part seua. Ja sabeu que diuen de la confiança.....

Ens costà portar el concert, perque entre cançó i cançó la gent anava a la seua, ens cridava demanant cançons i absurditats, i la cosa va ser llarga. Vam fer el tonto, tots i totes, el que vam voler i més. Ens ho vam passar com a criatures, que és un dels efectes que produïm, però amb amiguets imagineu-vos, allò pareixia l'hora de pati d'una guarderia. Jo no sé com els veïns no van cridar els GEOS, ni tampoc a quina hora vam acabar, però era tard. El que sé és que ens ho vam passar molt bé.

Vingué un amic d'una amiga, un senegalés, i ens digué que s'ho havia passat molt bé, que havia tocat el tambor per primera vegada en la seua vida (ni tots els africans toquen el tambor, ni tots els valencians tiren petardos), i que teniem molt bon ritme i melodia. Que algú que ve de tan lluny gaudixca de la teua música, la veritat és que a mi m'unfla.

Que voleu que vos diga?

Wed Fest. Salto de Cofrentes, 12 de setembre del 2009

Encara amb el bon sabor de boca del cap de setmana, i mentre espere que es seque el corredor, que li acabe de passar el motxo, em dispose a narrar el primer concert del nou curs, el primer des de maig, que es diu pronte.

El motiu no podia ser més adequat. Se mos han casat l'Àlvar i la Marga. I ho han fet per lo gran, i a lo gran. La celebració va ser a Saltos de Cofrentes, on es va criar la Marga. La cerimònia va ser justa, bonica i graciosament emotiva. La van fer els colegues més propers a la parella, i Xavi, hi va tindre un paper important. Em va impresionar el meu twin fent de mestre de cerimònies. Després dinarot amb puro inclós, tal i com toca, discomòbil, i per la vesprada nit concert.

Primer anàvem nosaltres, per a continuar la festa els Soul Atac, on canta la Marga, i acabar-la amb DJs. Tot un festival de música ball i barra lliure, que va durar fins a que ja no poguèrem més. I és que passarem les 12h de festa de sobres. L'ambient era familiar i cofoi d'alegria (se mos han casat dos amics!), i al concert això es notà. El concert va funcionar amb molta complicitat i bon rotllo. La gent estava àvida a més no poder, volien cantar i ballar. I cantàren i ballaren.

Començàrem el concert fora, però començà a tronar i a ploure, pel que haguérem de desmontar-ho tot, entrar-ho i tornar a montar-ho. Un kaleo de tres parells, però la gent esperà pacientment. És clar, que hi havia barra lliure.

Del nostre repertori vam eliminar les més tranquiletes, per a tindre un concert acord amb la situació. Un concert d'una hora, més o menys, amb apoteosi final, amb La roda de l'Amor, cançó que pertany a la BSO de Sant Vicent Màrtir Resurrection, i que fou adaptada per a l'ocasió. Vam tocar amb les Soulatacades, amb Andreu i Ximo de Soul Atac, a la guitarra i la bateria respectivament, i amb Mateu al violí. Lo de Mateu me pareix que va en sèrio, ha nascut una història d'amor, i me pense que l'anem a incorporar al conjunt musical...

Se ho hem passat de categoria. Pa que s'anem a enganyar.